SEMPRE POSITIU ENCARA QUE NO T'ACOMPANYI LA SORT ...

... Fa anys vaig assistir a un curs que havia de ser de les claus d'una negociació del sector immobiliari, però es va convertir en un curs de motivació i desafiament personal.

Jo havia assistit anteriorment a cursos específics de motivació però reconec que aquest tenia un alguna cosa diferent, un sentit fàcil d'entendre però molt complicat d'explicar.

Frases com:

"L'optimista sempre té un projecte, el pessimista té la derrota"

"Les persones que busca'n un canvi en l'àmbit personal i professional són les que lluiten per aconseguir-ho"...

Potser de sobte, no et criden l'atenció però si s'analitzen ni que sigui mínimament aquestes et poden conduir cap a la bona sintonia entre tu, el teu cap i el teu cos. Deixa que el problema que et preocupa et superi, és el més fàcil a fer però el fet d'aixecar el cap i mirar endavant, de ser capaç d'afrontar la realitat d' aquest problema que et preocupa o de ser capaç de buscar una alternativa per fer més feliç la vida, de veritat que això és molt més complicat.


Cal advertir que a la vida fàcil i senzill no hi ha res, però potser si diferent del que molta gent pot pensar. Allò que crees que serà massa difícil per què tu ho puguis aconseguir, potser és el primer pas per aconseguir-ho!!!

Creure que no pots és de dèbils, però afrontar la realitat i saber-ne fer un bon ús és l'excel·lència en les teves decisions, aprendre dels errors per afrontar el futur és haver captat el secret de la derrota, hi ha poca gent per no dir cap, que hagi aconseguit alguna fita important sense errors, però el més important és convertir-los en saviesa i bona praxi.

Amb aquest post, només vol dir que treballis per aconseguir el que vols, no et donis per vençut sense que hagis donat el màxim de tu mateix, només en aquell moment et sentiràs satisfet encara que l'objectiu no s'hagi aconseguit.

SURT AL CARRER CADA MATI AMB EL CAP BEN ALT, TREBALLA FORÇA I DUR PER ACONSEGUIR ELS TEUS PROPÒSITS, NO ET DONIS MAI PER VENÇUT O COM A MÍNIM NO TU CREGUIS QUAN HO PENSIS I NOMÉS AIXÍ ACONSEGUIRÀS SER QUI VULGUIS SER I OBTINDRÀS L' ÈXIT MARCAT ABANS D'INICIAR LA CARRERA DE FONS, AIXÒ ES LA VIDA, UNA CARRERA DE FONS AMB OBSTACLES.

Lluita i somia... que si et creus els somnis estant despert, aquests és faran realitat!!!!

AIXACAR-SE I SEGUIR !!

El fracàs el considerau com una derrota ??

Sota el meu punt de vista tinc clar que NO, fracassar per a mi vol dir aprenentatge i quan algú no li surt el que ha intentat ha de entendre i saber el perquè.. Fa un parell de mesos en aquest mateix blog, vaig escriu-re un article que deia " Ser o no ser" i on explicava que havia de pendre una decissió complicada i en el menor temps possible. La decissió la vaig pendre i vaig decidir ser i tirar endavant amb la decisió que em marcava el cor i no el cap...

... Ara després d'un temps puc reconèixer que he fracasat però al mateix temps he après, m'he fet més gran com adult i més petit com a nen, he entès que no val tot per aconseguir el teu proposit i sobretot he comprès que rectificar en el moment just et fa ser més sabi.
Aquesta setmana començo un nou proposit, un nou camí per recòrrer i una nova meta per aconseguir,  seguiré com abans amb la mateixa empenta i fredor però amb la caixa de la sabiessa més plena, deixar enrera coses no serà feina fàcil però si necessaria i vital per a mi i pel meu voltant, entendre que no estic sol en aquest joc em fa ser encara més valent però més caut i per tant segueixo essent qui sòc.

Aquesta setmana tinc en les meves mans esborrar dos mesos dolents i aconseguir molts de bons i si ho aconsegeueixo sortir cada dia al carrer amb un somriure a la cara voldrà dir que estic bé del tot, voldrà dir que he fet un pas més per acosneguir els meus proposits... Més endavant escriure el proposit principal però a dia d'avui puc dir que resten 51 setmanes per passar ser del tot adult i deixar de ser un nen, mai sense perdre l'il·lusió del dia de reis.

He fracasat, accepto la derrota, però   m'aixeco i segueixo endavant, el camí està marcat a l'asfalt tant sols cal seguir-lo sense sortir-se de la pista.

UN PAS AL COSTAT, UNA VICTÒRIA

A la vida hi han cops difícils d'entendre i complicats de païr, en aquests casos només et queden dues opcions, la d'acceptar la realitat i seguir endavant o la de criticar i inteposar-te en alló que no has aconseguit fer bé.

Hi ha coses que depenen integrament de tu però n'hi han que NO, no sempre pots i tens el control de tot el que passa al teu voltant i menys quan aquest voltant ha parlat alt i clar.

Tant se va'l que siguis del nord, del sud, de l'est o de l'oest o en tinguis 10, 26 o 80 anys, LA REALITAT ESTÀ PER VIURE I EL FUTUR PER DESCOBRIR.

 Ser valent et pot portar dubtes, males passades i sobretot opinions dolentes sobre tu, però està clar que el respecte no s'ha de perdre mai.

Quan tu fas alguna cosa que et surt del cor vol dir que la fas amb la máxima il·lusió possible, però també vol dir que si surt malament el cop serà més fort, més dur i més complicat d'acceptar, per això quan les coses no les veus gaire clares més val plegar a temps; és del tot cert, les paraules que em van dir fa uns dies:

        "Quim, en aquest cas una retirada a temps és una victòria, sinó ho fas, la victòria la pots perdre en els minuts finals."

Certament tenia molta raó i molt de sentit, està en un lloc ón no et volen val més que marxis i plantejat el que has fet; una vegada tinguis el veredicte amb tu mateix, surt al carrer amb el cap ben alt i demostra-ho a tothom que estan equivocats, que aquella persona que t'ha criticat i ha parlat malament de tu és la culpable de que hagis de finalitzar el teu somni, però amb la certesa de que ha cadascú el temps i calma el posen el seu lloc.

Seguiré estan al peu del canó, seguiré essent qui sóc, potser amb un altre rol, però amb la inquietud de què res ni ningú m'haurà fet tremolar la il·lusió que tenia marcada el dia que vaig començar a caminar...

... Sembrar per recollir però només recull allò que tu mateix has sembrat. Tant se’l va que vinguis del nord o del sud, o que en tinguis 10, 26 o 80 anys,  de petit amb van ensenyar que a la vida s’ha de saber PERDRE per  disfrutar de la VICTÒRIA. 

Ser o no ser...

                                           
                                          Ser o no ser  !!!

    ... Quan tens un somni has d'intentar fer-lo realitat per sobre de tot?? Has d'aconseguir tirar endavant un projecte que pots ésser complicat ?? Aquesta és la qüestió principal que tinc i que he de decidir en el menor temps possible.

A la vida hauríem de ser capaços d'afrontar la realitat per un mateix però en el moment que això toca se'ns fa una montanyà difícil de travessar, som humans i com a tal tenim somnis per complir, il·lusions per afrontar i decepcions per reconduir, en el meu cas es bastant més complicat que tot això, es tracta de fer o no fer de ser fort i valent o ser dèbil i caure a l'hora de saber com i que fer. 

No puc explicar realment de que es tracta però si puc dir que es l'oportunitat que porto esperant des de fa temps, saber que fer i com afrontar-ho se'm fa més fàcil que acceptar la realitat i per tant aquí és on tinc el dubte, si faig cas del cap em diu que no que m'arrisqui a fer res que les coses no estan prou bé per fracassar però si penso amb el cor aquest em diu que si que sóc fort, que tinc confiança i que la vida em déu una oportunitat i aquesta s'ha presentat i he de conduir-la cap al bon camí. Complicat o no he de d'afrontar-ho i després de parlar, comentar i sobretot escoltar opinions, prendrè una decisió.

Fa temps vaig veure una frase que la vaig fer meva i que deia:

                                " Arriscar-se és perdre una mica no fer-ho és perdre-ho tot"

Espero poder ser valent i arriscar-me a perdre una mica amb la finalitat de poder aconseguir-ho tot. Qui no és proposa fer les coses perfectament mai aconseguirà fer-ho bé.

                             I tu ets valent/a pert afrontar i conduïr tot allò que et propossis ??

Prou peatges !!!

             

                   NO VULL PAGAR PERO TINC LES MEVES RAONS PER NO FER-HO

        Desprès de llegir articles, escrits i escolta entrevistes sobre aquest tema he arribat a la següents conclussions:

                 El peatges de Catalunya són creació i titularitat autonòmica, no pas estatal: és la Generalitat qui les crea, n’és titular, i determina el preu del peatge. Excepte els de les AP7 y AP2, que es van construir a començaments dels anys 70, per la qual cosa són de titularitat estatal, la resta de peatges es van fer exclusivament per odre de Jordi Pujol, president de la Generalitat per CIU. Pujol podria haver decidit construir autovies, com van fer totes les altres autonomies i NO finançar-les amb deute públic; o bé fent que els peatges anessin a parar a la generalitat i no a una empresa privada.

Els peatges de les autopistes no van a Espanya, sinó a la butxaca de ABERTIS, una empresa propietat de La Caixa, i liderada per Salvador Alemany, assessor de l'actual president de la Generalitat ¿ CASUALITAT ?

CiU va proposar i va votar a favor de rescatar i compensar econòmicament a les companyies concessionàries de les autopistes de de Madrid, que són completament deficitàries, proposant que les concessionàries ingressin la diferència entre la facturació real i el 80% de la prevista quan es va adjudicar la via. Cada cinc anys, l’Estat els paga de la nostre butxaca la compensació, amb interessos. Un acord econòmic que beneficia clarament a Abertis.

Així doncs queda clar que les autopistes de peatge son un invent no gaire aprofitós pels catalans, ara bé, potser que hauriem de començar a mirar a casa nostre i veure realment qui està darrere de tot plegat... Espanya té part de culpa, evidenment però CIU també, per tal de beneficiar a empreses amigues que, al mateix temps financen al seu partit amb crèdits milionaris!

Alguns no ens representen !!!

29 de Març del 2012,  dia de la convocatòria de la vaga general el dia que els ciutadans del país i arreu del territori espanyol tenim l’ocasió de manifestar-nos i fer veure el nostre desencís amb la reforma laboral que el govern espanyol ens posa damunt la taula, avui que era un dia per fer veure a la gent que som persones civilitzades sempre hi ha algú que s’encarrega de què això no sigui del tot cert.
Des de primera hora del matí a la carretera de sants s’han produït els primers incidents, no greus és cert, però si totalment innecessaris pel que s’havia de defensar. Cap al migdia s’ha prosseguit amb la guerra particular d’alguns individus, per dir-los d’alguna manera, que s’han dedicat a fer malmesses a les botigues dels nostres barris així com cadenes de supermercats més importants tot sacsejant-los d’una manera no molt normal. Fins i tot a un treballador d’una cadena pública que tan sols estava fent la seva feina diària, que és informar del que passa, han decidit per ell que avui no podria desenvolupar la tasca que fa dia rere dia i per més inri l’estació de sants l’han deixat com si fos una estació de joguina. I per acabar la jornada cap als volts de les dotze de la nit encara no tenien prou i han decidit calcinar dos contenidors del nostre barri.

Desprès d’aquesta jornada jo i molta gent ens fem algunes preguntes: Que hi treuen aquests individus fent aquests actes vandàlics? Saben qui ha de pagar les reparacions del material que fan malmès? No s’ha de generalitzar, evidentment, perquè hi ha gent que certament surt a protestar i a defensar allò que creuen que és seu, però aquesta gent que no sap ni per què surten al carrer més val que és quedin a casa perquè tant els hi fa, si és la vaga general en contra de la reforma laboral o si la gent surt a celebrar algun títol del barça, tan sols el que volen és crear mal ambient i trencar, cremar i deixar sense servei tot allò que s’interposi en el seu camí. Em sembla indignant que hi hagi gent que s’aprofiti d’aquestes situacions per portar la seva rabia allà on puguin fer mal i crear mal ambient quan tan sols es tracta de què els ciutadans puguem defensar allò que el govern ens intenta imposar i que no s’ajusta a les nostres necessitats.

El sentit de la vida.

       Si treballes forçat en una feina que no t'omple els teus anhels,
           no vulguis fer com l'estel que quan para el vent, cau al terra.
            Analitza el teu concient donant ordres a la ment,
             que t'ajuda on vols arribar per ser feliç en aquesta vida.
               No et deixis dominar pel que dira la familia,
               demostra la teva gran vàlua amb valentia i tenacitat
                i lluita contra l'adversitat que al final la faràs caure.
                 Ets intel.ligent,no tinguis por dels problemes solucionar,
                  amb una bona decisió arribaràs allà on vols anar.
                   Cadascú és com és essent dificil de canviar,
                     no vulguis fer l'inrevés de la manera de pensar,
                      ets una persona molt sensible per tant mai busquis l'impossible,
                       
             "fes un auto en el camí i trobaràs la solució a la fi".

1 MES...120 GRAUS !! ANEM PEL BON CAMÍ

Demà ja farà exactament 1 mes de l'operació que em van realitzar al lligament encreuat anterior del genoll esquerra i a dia d'avui ja puc assegurar que no és tant com sembla abans de començar... Com vaig comentar en l’anterior post, jo estava molt espantat però realment ... res és el que sembla perquè és molt més senzill. Desprès de fer solament 5 dies de recuperació activa més una sessió amb el fisioterapeuta privat puc anunciar que doblego el genoll a 120 graus i tinc una hiperextensió quasi completa (per tenir una idea arribar als 120 graus s'aconsegueix quasi bé als 2 mesos de recuperació i la hiperextensió completa als 2-3 mesos)
Ahir vaig fer la primera sessió amb el fisioterapeuta privat que disposo (no és que no estigui bé allà on vaig a fer la rehabilitació però una segona ajuda i d'un professional que treballa dia a dia amb jugadors professionals de futbol d'un equip català sempre és de gran valor) vaig entrar a la consulta doblegant uns 100 graus i vaig sortir al cap d'una hora i quart doblegant 120 graus, evidentment amb esforç i ajuda... fa molt i molt de mal que et vagin trencant les adherències que es fan a causa de la inactivitat de la cama però es pot aguantar tot per poder sortir de la millor manera possible.
Des de que vaig sortir de l'hospital he tingut dues amigues molt i molt especials "LES CROSSES". Segons las fases de recuperació s'haurien de deixar al mes i mig més o menys segons l'estat del pacient; en el meu cas i no se si també el de més gent, avui amb 24 dies desprès camino amb una crossa pel carrer i sense per casa...és molt important no caure en la confiança de veure que tot està bé i que ja estic recuperat perquè això tant sols podria empitjorar les coses i per tant perdre més temps de rehabilitació.

Fins aquí aquest nou post només volia informar del meu estat 3 setmanes desprès de passar pel quiròfan i si pot ajudar a gent que encara ara o més endavant a de passar per aquest tràngol doncs fer-los veure que no és tant greu com es diu i que en menys del que s’esperen tornaran a fer vida normal en la seva totalitat... tornaré a escriure quan passi a la tercera fase de recuperació.

A TOTS NO ENS ENGANYEN...

Després d'una setmana a casa sense poder sortir al carrer degut a l'operació de la qual em van intervenir el dia 14 de febrer, us puc ben assegurar que he vist més televisió que en tots els anys de la meva vida, que no són molts, però hi ha una cosa que de veritat em va fer emprenyar, i molt. Normalment no t'adones de la gran quantitat de programes etiquetats “basura” que es donen al llarg del dia; tot per fer cridar l'atenció dels més desafavorits i aquests visquin enganxats a una realitat que segurament no s'acosta a la que és, si més no, a la que aquest programes els hi volen fer creure.

Un dia veig que el Sr. Duc de Palma s'ha embutxacat diners de l’empresa, l'altre la Sra. I.P. (tal qual l’anomenen) està en la seva millor etapa de la seva vida, el Sr. Kiko Rivera a tornat a no amb la seva novia model o que si la Sra. Belén Esteban porta implantació als pits o no, així podria seguir fins fer una gran llista sense final...
El que també amb posar de molt mala hòstia és la ignorància que tenen els tertulians (per anomenar-los d’alguna manera) que surten en aquesta mena de programes que emeten totes les sobretaules en una coneguda cadena de televisió. Aquests no tenen cap al·licient a la seva vida que l'únic que fan es parlar dels altres ?

Amics i amigues desgraciadament vivim en una societat que es creu tot el que donen per la “caixa tonta”, però segur que hi han coses molt més interessants; però això els que tenen aquestes competències ja s'encarreguen de que sigui el menys vist en la televisió, tot fent canvis de programació o simplement deixant-los d’emetre sense cap explicació.
Perquè us explico tot això, perquè mentre les cadenes que depenen de l'estat realitzen aquesta mena de programació tenim a casa nostre la única cadena que fa alguna cosa en positiu i que poc a poc se'ls hi va retallant el pressupost. En alguns indrets del territori no s'han fet retallades sinó que directament s'ha eliminat la seva emissió, com ha passat arreu dels Països Valencians i al contrari amb el Canal 9.

Em sembla doncs, molt lamentable que en la situació de crisis econòmica mundial en la què vivim, els pocs diners que disposa el govern, l'estat o les cadenes de televisió privades i públiques es facin servir per pagar sous, que sota el meu punt de vista estan fora de lloc, a gent que només va a passar el seu ratet de gloria; a fer una entrevista per explicar allò que de ben segur també t'ha passat a tu, en el teu dia a dia però que has decidit explicar-li només a la gent més propera a tu; o qualsevol notícia que ompli la graella tot fent un debat a crits entre ells.


Així doncs demano si us plau que la gent faci un pensament i que valori el que té importància realment, només així aconseguirem fer un pas endavant.

Gràcies TV3, Gràcies Soufian !!!

     Exactament la primera setmana d'Octubre del 2011 em vaig visitar el doctor de la Federació Catalana de Futbol per tal de què em diagnostiques d’on provenien les dolències que patia en el isquiotibial de la cama esquerra, la primera exploració va ser positiva i satisfactòria gràcies a un petit trencament fibril·lar que no m'hauria de portar molts entrebancs i amb unes setmanes de recuperació aquesta dolència desapareixeria.

Bé, dos dies abans d’haver d' anar a recollir l'alta per poder tornar a la meva activitat, la d’arbitrar partits setmana rere setmana, vaig notar unes molèsties al genoll esquerra i aprofitant la visita així li vaig fer saber al doctor i aquest amb molta saviesa i desprès de fer una exploració artificial amb va enviar fer-me una ressonància magnètica per sortir de dubtes, en aquell mateix moment ja vaig començar a patir pel fet de saber que tindria i si seria greu.

Al dia següent mateix em vaig dirigir al centre especialitzat per fer-me la prova indicada i al resultat.... bingo !!! Diagnòstic confirmat : Trencament de menisc de la cama esquerra i per tant operació el més aviat possible; l’ operació va arribar com a regal de Nadal, el 27 de desembre el 2011 ( us comento que no va ser el mateix metge el que va diagnosticar, al que em va fer la prova com tampoc el que em va acabar operant ).

El pre-operatori i l'entrada a la clínica va anar molt bé tot indicant-vos que tenia molta por, por de què? -em deien alguns; doncs por del que passaria més tard, però alguna cosa dins meu deia que no sortiria tot bé i així ho vaig fer saber a les persones més properes a mi.

Ja a quiròfan i amb l’epidural posada (sense cap dolor) i va ser quan el traumatòleg amb totes les eines dins del meu genoll es va girar cap a mi i va dir: " Joaquim mira el monitor que tens davant, això és el menisc; com pots veure està en perfecte estat i si faig mitja volta amb la càmera veuràs que es el lligament creuat anterior el que està trencat totalment" en aquells moments la única reacció que vaig tenir va ser " i no m'ho pot arreglar ara mateix ja que estem posats ?” a resposta va ser un no rotund ja que es una operació més complexa del que estava previst; va ser quan per mi el món es va acabar durant uns segons.

A la tarda i amb els meus, intentant entendre la noticia va venir el metge i amb va dir que amb tornaria a operar de LCA. Evidentment jo vaig dir que no em voldria tornar a operar i preferia quedar-me com estava però el dia 2 de Gener de 2012, TV3 va fer un reportatge d’en " Soufian, el nen que volia volar " segur que molts de vosaltres l'haureu vist, doncs aquell nen va ser qui sense voler amb va donar les forces necessàries per dirigir-me de nou al metge i fer-li saber que havia canviat d'opinió i que preferia passar per quiròfan i arreglar el meu malmès genoll. Us informo que ja tinc data fixe i aquesta es el proper 14 de febrer, us explicaré quelcom anat el tema.

La finalitat de tot plegat i d'aquesta història és que alguns afortunats tenim l'oportunitat de lluitar per allò que volem i altres no poden, que alguns afortunats no som conscients que a la vida hi han moltes adversitats però que només n’hi ha una que no la podem superar i tots sabeu quina es, així que per tant deixem de queixar-nos tant de la nostra vida i aprofitem les estones que tinguem per disfrutar de les oportunitats que la vida ens dóna per ser més persones dia rere dia. Aquesta és la meva historia però segur que es la història de molta gent, ells han decidit no escriure-la però que segur i molt segur que pensem igual. La vida només té un significat i una frase que la defineix :

"Viu disfrutant del que fas però mai perdis l'esperança de ser allò que un dia vas somiar ser"